Rescatats els miners a Xile

Avui ha acabat amb èxit la gran notícia del dia, i probablement de l'any 2010, a menys que en passa encara una de més grossa. Avui ha acabat de sortir el darrers dels 33 miners que portaven 69 dies atrapats a la mina San José, al desert d'Atacama de Xile. Aquests miners havien quedats atrapats dintre la mina, a uns 700 metres de profunditat per un despreniment dintre la mina. Eren dintre una habitació de seguretat de 50 m2, on els 33 miners s'han hagut d'adaptar a les condicions de 35 graus i una humitat del 95%.

A partir d'aquest moment sortiran moltes històries sobre l'estada d'aquests pobres 33 miners, a més provocades per les ofertes que els plouran de la multitud de cadenes de televisió que ja els estaven esperant a fora. Però abans de saber res de tot això, em quedo amb la teoria de tot plegat. Segur que hi va haver alguna gran història de lideratge, de repartir les tasques, de rigidesa en l'aplicació de normes de convivència. Segur que hi va haver històries de rivalitats, de confrontació de personalitats. Però finalment, per sobre de tot, segur que allà dintre hi va triomfar l'esperança, sobretot a partir del moment que van tenir notícies regulars de l'exterior i saber que s'estava treballant per treure'ls.

Certament en aquest rescat s'hi ha abocat tota la tecnologia de què disposem al món. Ara diuen que tota aquesta operació ha costat 22 milions de dòlars americans. Però segur que aquestes persones, fossin 33, 450 o 2 s'ho mereixien. Sinó què en pensem fer de tota la tecnologia que tenim al nostre abast si no ha de ser en profit de les persones?.

L'aïllament de les persones pot portar a extrems impensables en condicions de normalitat, però en condicions extremes com són aquesta, l'home pot sobrepassar de quilòmetres els límits que ens suposem. He recordat, més de quatre vegades la tragèdia del 13 d'octubre de 1972, on van sobreviure 16 uruguaians, durant 72 dies en condicions extremes, a l'accident del seu avió al bell mig dels Andes.

Segur que en trobaríem unes quantes. Però segur que sempre hi ha lideratges que empenyen la resta i sobretot, l'esperança. En el moment que es perd l'esperança la gent s'abandona i es perden de vista els lideratges.

Posted in: Actualitat