Cal més regulació bancària

M'hauria agradat veure que després de la decisió inicial del govern dels Estats Units de rescatar les institucions financeres, s'hagués concentrat en estudiar la reforma de les regles del mercat financer. Als Estats Units, el shock va venir per la fallida de les institucions bancàries, dels intermediaris financers en els quals els clients van deixar-hi de tenir confiança. Alguns van fer fallida i a altres els hi va venir la por i senzillament, van deixar de prestar diners. Si aquesta és l'arrel del problema, és aquí on s'ha d'aplicar el remei. El problema inicial no va ser una frenada brusca en la demanda de béns i serveis. El problema fou financer.

Si abans del shock hi havia enormes fluxes de diner fresc procedent dels països emergents cap Europa, però sobretot cap els Estats Units, perquè tenien confiança en els nostres sistemes financers. I aquesta confiança estava basada en el nostre entorn legal i polític que és bàsicament bo, tot i que alguna cosa va funcionar malament. Per això cal canviar algunes regles.

Sempre he defensat que la llei de la selva no és bona i per tant cal certa regulació. El mercat lliure no pot existir de forma aillada, necessita estar recolzat per un entorn legal i polític adequat, que ara mateix necessita esser retocat.

Penso que una economia moderna necessita de l'existència dels intermediaris financers, però alhora hem de fer un esforç per conèixer-los. Tinc la sensació que, com en molts altres aspectes de la vida, la realitat és molt més ràpida que les mesures que els governs hi poden posar. Però, certament hem de reflexionar sobre l'impacte que la caiguda d'aquests intermediaris ha tingut en l'economia mundial.

Vàries idees que penso que servirien com a mesures anticrisi:

1. Modificació de la legislació de fallida de les entitats financeres. Així, quan les autoritats tinguin clara una alta probabilitat de crisi, els reguladors governamentals tinguin la capacitat d'obligar els bancs a recapitalitzar-se, ja sigui col·locant més accions per augmentar el seu capital, o tenir fins i tot algun tipus de fòrmula segons la qual, una part del deute sigui convertit en accions, de forma que les persones que tinguin obligacions a curt termini, per exemple, les puguin convertir en accions i així, passar a controlar i supervisar aquest procés, com a accionistes. En aquest aspecte, l'inversor tindria més seguretat i a Catalunya, per exemple, les caixes no haurien hagut de passar per les fusions, que tanta por em fan.

2. El percentatge d'exigència de capital hauria d'estar relacionat amb la mida de l'entitat. S'hauria de crear unes regles segons les quals quan les autoritats considerin que una entitat bancària té una mida massa considerable respecte a la capacitat del país, en el cas d'aguantar una fallida, les exigència de garanties serien més que proporcionals. Això incentivaria perquè faria més rentable l'existència d'entitats financeres de mida més petita.

Un petit problema, que és el de sempre. Les autoritats reguladores (qui legislen són els polítics) estan sotmeses a presions per les poderoses autoritats financeres i per tant, les seves decisions sempre estan sota sospita.

Posted in: Economia