La democratització de les dades

Divendres dia 11 de febrer vaig assistir a una sessió a ESADE sobre el que s'anomena Open Data, o en català, les dades obertes. És a dir, totes aquelles dades que es volen obrir al públic en general des de qualsevol organització. Aquesta és una tendència cada vegada més estesa. Em va cridar l'atenció les diverses tendències que hi ha.

Per una banda els nord-americans, que amb una desregulació total, com és norma en ells i la base de la seva societat, són capaços d'obrir-ho tot i mostrar totes les dades. Però no tan sols des de les empreses, sinó fins i tots les administracions. Així per exemple, se'ns va mostrar una aplicació que en temps real, i funcionant sobre el GPS, mostra la perillositat de la zona per la qual estem circulant, calculada sobre el nombre d'atracaments i robatoris que s'estan donant. Evidentment, les dades han estat penjades directament per la policia. Quan li vam preguntar perquè es feia això, perquè a Catalunya ens pot semblar això una forma de crear alarmisme, el conferenciant va dir que no era una manera de fer més creïbles les dades de la policia, sinó que era per democratitzar les dades. Tenen molt clar que els contribuents paguen uns impostos i que les administracions estan obligades a mostrar la realitat del que hi ha, sigui bo o no. I que cadascú actuï en conseqüencia.

El conferenciant nord-americà també va mostrar la seva preocupació perquè cadascú que penja dades ho fa d'una forma molt personal i creu que s'haurien de trobar la fòrmula per unificar criteris a l'hora de penjar les dades, per tal que si circulem per Nova York o per Paris, el que ens trobem sigui similar, o fàcilment identificable per part de l'usuari. Ara, com a qualsevol tema incipient, això no és així.

A l'altre costat de l'Atlàntic, a Europa, les coses es veuen de diferent manera si som europeus del nord o europeus del sud. Van parlar conferenciants de Helsinki i de Berlin per una banda, i catalans per l'altre. Quant als nord-europeus van mostrar unes tendències semblants als nord-americans, però amb algunes precaucions. Els finesos per exemple, no tenen cap problema en mostrar totes les dades. Així ells comenten que no hi ha cap problema en saber els ingressos que ha tingut l'any anterior el veí del tercer tercera. Però ells tenen tendència a socialitzar més les dades, en el sentit que les dades que posen a disposició de tothom són més aviat les demogràfiques. A Helsinki pots trobar dades de qualsevol barri i la seva composició demogràfica: edat mitjana de la població, dades d'immigració, estudis de la població, ... perquè creuen que quan una persona decideix viure en un indret ha de saber què es trobarà.

Els alemanys, en canvi, també creuen que s'ha de socialitzar les dades però de moment només hi pengen dades que donen serveis directament a la població. Per exemple van parlar d'una eina que permet als sord-muts disposar de la informació de qualsevol edifici en llenguatge de signes, mitjançant una aplicació del telèfon mòbil.

Tant finesos com alemanys són molt respectuosos amb els impostos que cobren dels contribuents i consideren aquestes aplicacions molt interessants pel seu baix cost. Ambdós van explicar que convoquen concursos d'idees entre els joves estudiants, que son els majors usuaris d'aquestes noves tecnologies, amb uns premis d'uns 1000 euros, però que ajuden a generalitzar i posar de moda el seu ús.

A l'altre extrem de tot plegat hi som nosaltres els catalans, i per extensió, els espanyols. Resulta que tenim una llei de protecció de dades que protegeix sobremanera els drets dels particulars quant a la publicació de certes dades. Tothom està d'acord en considerar que això és una exageració perquè el conferenciant nord-americà va replicar que en dues hores seria capaç, a través de tot el que hi ha publicat a la xarxa de donar el perfil complet de qualsevol que estés a la sala. I si algú té fills adolescents usuaris de facebook, després ens podria donar en mitja hora fins a la fe de baptisme.

La meva opinió és que el món va cap a una democratització de les dades, però que evidentment les administracions no es poden saltar la normativa vigent. Però que hem d'anar pensant com utilitzem el que internet posa al nostre abast per tal de facilitar informació a la població que l'ajudi a prendre decisions. I això no farà que la població confïi més en l'administració, però certament se situarà més clarament en l'entorn on viu.

A l'altre extrem de la situació hi ha el Partit Popular que arriba a demanar l'obligatorietat de tenir en territori espanyol els servidors que continguin dades de caràcter personal de les persones d'Espanya. Valga'm Déu, això sí que és anacrònic. En un món un el mòbil és capaç d'enderrocar en deu dies un règim dictatorial de 30 anys, i algú demana això. I si no us ho creieu, mireu-vos això.

Posted in: Noves tecnologies