La crisi d'Egipte

Com que el tema de la setmana, i suposo que de força mesos és la crisi originada a Tuníssia, però que ha tingut a Egipte el ressó més gran, m'he posat a buscar informació sobre el que penso que és el més important d'aquesta crisi.

Causes de la crisi a Egipte

Les raons de la revolta egípcia són les mateixes que les que van explicar l'aixecament popular a Tuníssia. No es tracta d'una revolta de caràcter religiós, és una revolta social per la pobresa, l'atur, l'absència de llibertat i l'horitzó sense futur que tenen els joves. Això en un país amb 80 milions d'habitants i on el 50% tenen menys de 25 anys

Alguns han anomenat wikirevolucions a aquests aixecaments. Però no són les revelacions de wikileaks les que han provocat això, perquè aquests pobles no necessiten ningú de fora que els expliqui la corrupció dels seus règims. Quan aquell jove tunecí, venedor ambulant, es va autoimmolar en protesta per la humiliació diària a què el sotmetia la policia local. En aquest gest de morir per la dignitat s'hi van veure reflexats molts joves. La revolta es va estendre fins que el govern ordena l'exèrcit a disparar contra el poble, els caps militars s'hi neguen i a partir d'aquí la història ja està explicada.

Com es propaga

La propagació ha seguit una pauta semblant a la de Tuníssia, on en un mes es van carregar un règim sòlidament assentat des del 1987. Un fet dramàtic va desbordar la indignació continguda pel temor, genera manifestacions que reprimeix la policia i immediatament les imatges de represió i els missatges de protesta es difonen en les xarxes socials d'internet, amplificant el moviment fins que els mitjans de comunicació no controlats pel govern informen i retransmeten les imatges i els missatges que pengen els manifestants a Youtube o a altres webs. Conforme es difon la protesta, l'activen les xarxes mòbils, els SMS, els twits i les pàgines del facebook i altres xarxes, fins a construir un sistema de comunicació i organització sense centre i sense líders, que funciona amb una gran eficàcia, desbordant censura i represió.

A Egipte, en pocs dies, desenes de milers de persones es van unir a Facebook i altres xarxes socials. El grup més popular es deia “la seva gent s'esta cremant, senyor President”. I tot i que els governs estan avisats i posen en marxa mecanismes de guerra cibernètica, el poder internauta es difícil de contenir. I és que la connexió entre la joventut i la cultura d'internet és a l'arrel del nou poder popular.

Perquè dura tant el president Mubárak?

Aquesta permanència no és deguda a la seva resistència. El que passa és que la situació és tan complexa que les parts implicades tant internes com externes el mantenen al poder de forma artificial. Per una banda, els dirigents occidentals que juntament amb Turquia diuen que s'ha d'escoltar el poble. En un altre extrem hi ha els dirigents saudíes que han arribat a dir que els manifestants són uns infiltrats (com si fossin quatre caps escalfats). Una altre posició diferent és la d'Israel, on els seus governants temen la caiguda de Mubarak ja que aquest senyor va ser el primer de signar un acord de pau amb Israel. I en els trenta anys que ha estat al poder, ha respectat els acords de pau.

La continuïtat de Mubarak s'explica per l'absència d'un lideratge clar. Fins ara tota l'oposició s'ha mostrat disposada a formar d'un govern de transició, però sense cap figura rellevant al capdavant.

I ara què?

Fins ara s'ha acusat la societat egípcia de ser passiva, algú l'ha comparat amb una fusta que sura sobre el Nil i es deixa portar pel corrent suau. Però ara resulta que de cop aquesta fusta ha saltat per una cascada. I això és perquè més de la meitat de la població no ha conegut cap més cap d'estat que Mubarak. I el perfil de la població ha canviat. Els joves tenen més educació, són altament urbanitzats, molt més exposats al món exterior i molt menys pacients. Només un parell de dades: les línies de telèfon han passat de 2,8 per mil, l'any 1990 a 79,1 l'any 2009; i que la mortalitat infantil ha passat del 78,5 per mil al 34,8 entre els mateixos anys.

El pla del govern per perpetuar-se en el càrrec, a través d'un galimaties electoral tradicional, és probable que segueixi endavant. El país s'enfronta ara a tres possibilitats principals. La primera és seguir el camí de Rússia i trobar un home fort des de dins del sistema. El segon és el camí de l'Iran, i que la ira arrasi tot el sistema actual, amb unes conseqüències mundials l'abast de les quals no es pot predir. O seguir el camí de Turquia i convertir-se en una mica menys fràgil i que tots els concernits fossin una mica més feliços.

Fonts: La Vanguardia, Ara, The Economist, Manuel Castells

Posted in: Actualitat