Ahir vaig anar a veure un partit de futbol de mainada de categoria infantil, que tenen entre 12 i 14 anys. El partit va ser sensacional perquè va ser molt igualat, emocionant i net. La mainada no especulen amb les forces. Feia temps que no gaudia tant d'un espectacle amateur. Només un punt negre quan un pare no va estar a l'alçada de la mainada al final del partit. Sempre els pares ...
Però no era d'això que volia escriure. Volia escriure sobre el talent, perquè damunt del camp hi havia 22 nens que jugaven, però només un parell que sobresortien de manera exagerada. Dos nens amb talent per jugar a futbol, i quan vaig arribar a casa el meu cap va començar a donar-hi voltes.
Als 14 anys un nen és una criatura, com a persona és allò que diguem un meló per obrir. Però en realitzat ho és tant?
Centrant-me en un dels dos nens, vaig veure com treballava, com animava la resta quan encaixaven un gol, com s'esforçava per robar la pilota, com treballava per fer una bona passada a un company quan probablement, per la força que se li veia, tenia més possibilitats d'èxit tot sol. Després com calculava força i distància per xutar. I finalment com celebrava els tres gols que va fer. Li vaig veure responsabilitat, esforç, humilitat, solidaritat i finalment, encert en les decisions. Va fer un gol amb la dreta amb un xut ras i fort, sortint d'una driblada, un gol amb l'esquerra després d'un control dintre de l'àrea i un gol des del mig del camp per sobre del porter, que només la va poder tocar amb la punta dels dits. Lluny de ser casualitat, en va provar una altra des del mig del camp que no va ser gol de miracle.
Però el que jo em pregunto és: i ara què poden fer aquests nens? En aquest país ens omplim la boca de talent però què fem per estimular-lo. Amb aquestes virtuts sembla clar que aquest nen pot triomfar en allò que es proposi. Però si li proposen pujar un graó i anar a un equip que el faci entrenar cada dia, ja hi serem. No hi ha tradició de compaginar estudis i esport i haurà de triar. A menys que sigui tant i tant bo, que vagi directament a un club de primer nivell on li facin un pla s'estudia a mida. Però això deu passar a un de cada 50.000 esportistes.
De casos com aquest en conec un munt, perquè bon estudiant i bon esportista sol anar agafat de la mà. Quan han de triar, només triomfen en l'esportista els mals estudiants. Lamentable.
Em venen al cap dos companys meus, un era un gran futbolista i ara és un endocrí de referència. L'altre era un gran jugador de hoquei patins i ara és un professor reconegut de física a la Universitat de Santiago de Compostela. Van prioritzar els estudis. Però no hauria de ser així. El talent l'hauríem de protegir en totes les seves expressions.
Sincerament, primer em vaig emocionar. Després va passar pel meu cap allò de plànyer els pares per trobar-se amb aquest dilema. Però finalment he conclós: benvinguts siguin els maldecaps a causa del talent, encara que siguem a Catalunya.
Posted in: 
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada