Avui he anat en tren a Barcelona, i com que no hi estic gaire acostumat, he observat un seguit de situacions que em ve de gust explicar.
Primer de tot, només d'arribar a l'estació de Sants em refermo en que la senyalització a aquest nostre país està pensada per aquells que saben on van: veig un munt de gent que no sap d'on sortirà el seu tren, ni on han d'anar a preguntar. En aquestes situacions sempre em sap més greu per la gent gran.
La situació a les andanes és diferent perquè aquí ja no hi ha gent perduda, hi ha gent tirada. I dic tirada perquè la zona d'espera la trobo molt abandonada, incòmode i amb la semblança d'una obra permanentment inacabada. Tan bon punt hi arribo, la gent s'esperava en un punt i el tren de rodalies que arriba, es para uns metre més endavant d'on hi ha els pocs bancs d'espera. Per la qual cosa, els passatgers cames ajudeu-me i a córrer, els que poden fer-ho.
Arriba el segon tren, el de Figueres, pocs segons després d'haver-lo anunciat per una megafonia que no se sent res i que funciona així des de que en tinc record. Curiosament arriba a l'hora i es para en el lloc correcte. Mentre pugem, ajudo a pujar les maletes unes noies joves de l'Europa de l'Est perquè l'accés als vagons continua sense estar pensat per la gent gran, els que van carregats, o en general, per qualsevol que tingui problemes de mobilitat. Altra vegada penso en la pobra gent gran.
Ja dalt del tren, el primer problema de convivència apareix quan una dona gran mena la pressa a un jove d'aspectes magrebí i aquest li replica de males maneres, tot encarant-s'hi. Em penso que no havia entès bé el que li deia la senyora i s'ho ha agafat malament. A vegades estem predisposats a determinades actituds i tenim respostes fora de to quan no hi ha lloc.
El que passa seguidament em preocupa més. Una de les noies de l'Est comença a buscar nerviosament i va un parell de vegades amunt i avall del vagó com si hagués perdut alguna cosa. El bitllet, penso jo. Mouen i remouen abrics i maletes i explica a un senyor català de prop seu, en un castellà molt rudimentari, que ha perdut el mòbil, que està segura que el portava quan ha pujat al vagó, que és un iPhone que val 600 euros i que creu que li ha robat algun dels tres nois d'aspectes magrebí que estan asseguts al fons del vagó. La veritat és que ho diu en un to força tranquil.
Un dels nois s'hi encara i li diu que perquè els acusa sense saber res, quan hi ha tanta gent al vagó (una trentena de persones). Aquí si que la noia no s'acovardeix, al contrari, li planta cara i li diu que per l'aspecte que té només pot haver estat ell o algun dels seus amics. La situació es tensa, peró no passa d'aquí.
Quan arribem a Caldes de Malavella, els tres nois baixen i des de l'andana s'acomiaden de les tres noies diguent que ells no tenen el mòbil i que els sap greu que s'hagi malfiat d'ells. La noia, molt fredament, sembla haver-se fet a la idea que s'habilita quedat sense mòbil i se'ls mira amb cara d'incrèdula. Trobo curiós que el primer que es malfia d'un immigrant sigui un altre immigrant.
En aquesta estació de Caldes sento el comentari d'un senyor que parla per mòbil i que comenta que aviat serem a Girona perquè ja som a Caldes de Boadella. Penso dintre meu que espero que el tren no ens deixi aquí perquè el GPS de qui l'hagin de venir a buscar es tornarà boig, tant el pot portar a Ventallops com a Sant Martí de Llépara.
M,ha semblat molt curiosa la poca intimitat que hi ha al vagó on jo he observat tot això mentre treballava amb el meu flamant iPad i no em treia els auriculars de les orelles.
Quan he arribat a Figueres, l'Empordà m'ha semblat més preciós que mai.
Posted in: Anècdotes
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada