La fi de la fi del món

Des que el juny del 1988 James Hansen va assegurar davant una comissió del Senat dels Estats Units que el planeta s'estava escalfant i que molt probablement es devia a les emissions humanes de CO2, l'alarma climàtica ha anat creixent fins convertir-se en una notícia quotidiana en els mitjans de comunicació. I no era per menys. Hansen, director del famós Goddard Institute for Space Studies (GISS) de la NASA, havia desenvolupat un model que predeia que en els següents 10 anys el planeta s'escalfaria gairebé mig grau centígrad.

El moviment radical ecologista va abandonar la cançoneta del refredament global que havia propalat fins feia una anys i es va dedicar a parlar dels desastres als quals ens portaria l'escalfament global provocat per l'home. El missatge es va fer cada vegada més alarmista i, com de costum, la fi del món va atraure la premsa. Alhora, els polítics van veure mercat de vots i van pujar a aquest carro. Es va organitzar la gran reunió de Kioto i els Estats Units van proposar un acord internacional per racionar el CO2 donant uns permisos que es podien comprar i vendre.

Tot i això, la cimera de Kioto era el 1997, l'any pel qual Hansen havia fet el seu dramàtic pronòstic i la temperatura havia pujat 0,11 graus, quatre vegades menys del previst. Però la maquinària política ja estava en marxa i es va decidir que alguna cosa estranya hauria succeït aquell any per la qual cosa la temperatura no va pujar fins on devia en funció del CO2 emès per la indústria.

L'alarma havia greixat les negociacions d'un acord de racionament al qual difícilment s'hi hauria arribat davant perspectives menys catastrofistes. Les teories sobre la propera fi del món tal i com el coneixem es van succeir. El 1998 un equip dirigit per Michael Mann va desenvolupar la reconstrucció climàtica dels darrers mil anys coneguda com el pal de hockey, per la corba que descriu, que venia a dir que després de nou cents anys d'estabilitat climàtica, els darrers cent havien presenciat un creixement inèdit. El pal de hockey, es va convertir ràpidament en base científica i la icona de les reunions del Panell Intergovernamental de Nacions Unides pel Canvi Climàtic (IPCC).

Molts científics van dubtar de la validesa d'aquesta reconstrucció i van sol·licitar a Mann i al seu equip les dades sobre les quals havien fet la reconstrucció per poder fer comprovacions. No obstant això, Mann s'hi va negar sistemàticament.

Les teories alarmistes de Hansen, Mann i altres climatòlegs com Phil Jones van rebre un diluvi de subvencions amb càrrec al contribuent perquè continuessin investigant per aquesta línia. I van ser aquestes investigacions les que van constituir la base sobre la qual es va aixecar una torre de mesures d'intervenció sobre l'economia i restriccions de les llibertats individuals que costen molts mils de milions d'euros, deslocalitzacions massives, alentiment del creixement de països rics i pobres, distorsió de l'estructura productiva i increment del preu de l'energia via subvencions massives a les renovables, encara molt verdes per competir en el mercat sense ajuts de fins el 500% del preu de mercat de l'electricitat. El Govern espanyol (primer el PP i després el PSOE), com altres governs europeus, ha gastat desenes de mils de milions en cumplir amb Kioto i les polítiques que l'han acompanyat. Tot i això, ni Espanya (on les emissions han augmentat gairebé un 50%) ni quasi cap país complirà amb el seu compromís. El protocol pel qual els països europeus i un grapat d'acompanyants han tractat de resoldre el problema ha estat un fracàs monumental. El seu cost està essent astronòmic i els seus resultats propers a zero, es calculi com es calculi. En termes de reducció de les emissions de CO2 les consecucions són ridícules mentre que en termes de reducció de temperatures la influència és imperceptible.

Aquest era l'estat de la qüestió mentre es preparava la cimera de Copenhague. A Brusel·les la retòrica oficial sobre les grans consecucions de Kioto contrastava amb els discursos en els passadissos. Els polítics no sabien com sortir d'aquest embolic. La idea més generalitzada era aprofitar Copenhague per enterrar Kioto dissimuladament i substituir-ho per un altre acord que signin més països i quina relació cost - benefici no sigui tan absurd. Els ecologistes, en canvi, volien mantenir-se dintre de l'esquema de Kioto però redoblant-ne les exigències. El marc de la psicosi climàtica revifada a diari pels mitjans de comunicació, que es feien ressó de les tesis del moviment radical ecologista i els científics més catastrofistes, van donar ales a una fugida endavant.

Les crítiques no erren escoltades i els que plantegessin dubtes eren titllats de negacionistes, en clara referència als qui neguen l'holocaust. En aquest ambient no es pot ni tan sols cridar l'atenció sobre el fet que hi hagués hagut molts científics entre els més prestigiosos del món que no veiessin tal fi sinó que pensaven que no hi havia motius per l'alarmisme. Però potser més greu sigui que es va començar a considerar de mal gust observar les medicions de la temperatura global de la Terra. La notícia era la previsió catastròfica. Mai la temperatura real.

Tot i això, el cert és que tothom qui hagués fet una visita al web del GISS, dirigit pel pare del catastrofisme, podia observar com entre 1998 i l'actualitat no s'ha produit cap escalfament. Això tirava a terra totes les teories catastrofistes, substentades sobre uns models que preveien que el CO2 emès aquests anys havia d'haver provocat una veritable socarrimada planetària.

En això, algú (probablement un arrepentit) ha difós milers de correus i documents del Climate Research Unit del Regne Unit, una dels dos centres en torn als quals es concentren els teòrics del catastrofisme climàtic. En aquests correus i en els codis font dels programes qualsevol pot llegir com l'elit de l'alarmisme falsejava les dades, amagava les baixades de temperatures, destruïa proves que podien servir per refutar les seves teories, conspiraven per impedir la publicació d'articles científics contraris a les seves tesis, celebraven la mort de crítics i amagaven a la ciutadania el creixen abisme entre les seves prediccions i la realitat climàtica. És el Climagate i gràcies a ell, de cop i volta, la ciutadania i una part important dels mitjans de comunicació han pogut veure que l'emperador està despullat. La teoria catastrofista era una vestimenta bordada a base de mites i fraus a partir d'hipòtesis raonables.

El director del CRU ha dimitit i els mitjans han començat a publicar columnes d'alguns dels climatòlegs més importants del món, com  Richard Lindzen, assegurant que tot i que encara ens queda molt per investigar, no hi ha motiu per l'alarma. La visió del carrer sobre l'escalfament global està variant ràpidament en molt països. Copenhague ja no serà la volta de cargol alarmista que alguns havien planejat. Ans el contrari, es podria convertir en la fi de la fi del món.

Posted in: Actualitat