Fa uns anys, va sortir un senyor per televisió que es deia Pelegrí Pelegrí Pelegrí. En aquell moment em va fer molta gràcia sentir aquell senyor, amb el mateix nom i cognoms. Qui m'havia de dir que anys més tard coneixeria i faria amistat amb el seu fill, que tot primer va ser Director General d'Administració Local, i després Conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.
El Sr. Pelegrí, quan li van preguntar d'on era, va contestar: què voleu saber, d'on soc? d'on vinc? on visc? o on he nascut?. Es va acabar l'estona de programa dedicada a les entrevistes amb el públic, i el presentador desencaixat no va poder aclarir d'on era aquell senyor.
En aquell moment això em va fer certa gràcia. Però ara a mi em passa el mateix. Quan em pregunten d'on sóc, ja fa temps que no sé què he de dir.
He de dir de Cabanes? Hi vaig néixer i en vaig marxar quan tenia 6 anys. Si conec algú és de relacions posteriors motivades per la feina, o pel futbol.
He de dir de Girona? Hi he viscut 19 anys. Hi he estudiat i m'hi he format com a persona. Els meus germans hi treballen i els meus pares encara hi viuen. I on hi conservo els millors amics, aquells que sobreviuen per damunt de les anades i vingudes de la vida.
Sóc de Ventalló? On hi he passat els millors i els pitjors anys de la meva vida. Els de viure la vida. De disfrutar sense treballar. On hi va néixer la meva filla i on hi vaig fer la major part dels meus amics. També els de solitud, de separació sentimental.
O potser he de dir de Figueres. On hi he treballat tota la meva vida, i on hi visc actualment.
Això no té cap rellevància. Tampoc tinc clar si sóc altempordanès, català o europeu. Com més volto pel món més m'adono que em sento altempordanès i europeu. Com més em miro la política del meu país, Catalunya, menys català em sento.
Em sento altempordanès perquè crec que és on la meva tasca hi pot fer alguna cosa per millorar-ne l'existència. No únicament com a gerent del Consell Comarcal, sinó com a persona individual. Com a català crec que no puc fer-hi gaire res, llevat d'enfadar-me cada vegada que sento parlar qualsevol d'aquests polítics que tan malament ens representen.
I sóc europeu de vocació. Crec fermament en una Europa sense fronteres i amb respecte igualitari per totes les cultures.
Posted in: Pensament
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada