Les modes d'aquest país

Si la democràcia espanyola ha d'agraïr alguna cosa al PP és que, durant la transició, Manuel Fraga aixoplugués el gruix del franquisme sociològic de dretes (el de centre, el modern, era el de la UCD d'Adolfo Suárez, al govern) sota el paraigua d'Alianza Popular. La rotunda personalitat de Manuel Fraga i el seu histrionisme patrioter (el recordo amb tirants amb rojigualda i diguent allò de "cuando digo España se me llena la boca de España") van fer que el gruix del facherio se n'anés amb ell o es quedés a casa.

L'altre aspirant del franquisme dur, Blas Piñar, líder de Fuerza Nueva, només va aconseguir un escó al Parlament, tot i que la presència al carrer de l'ultradreta, i sobretot després del 23-F, era més que notable. El seu òrgan públic d'expressió era el diari "El Alcázar", no precisament minoritari. I molts nens pijos portaven la bandera espanyola a la corretja del rellotge i les parets eren plenes de pintades fatxendes, tantes o més que de marxistes.

Quan Fraga va engruixir els vots d'AP amb el vot útil d'aquella ultradreta va fer un favor a la democràcia perquè així aquells es van acostumar a acceptar l'arbitri de les urnes. A partir del 82, quan va arribar el PSOE al poder, i al desastre de la UCD, AP es torna a eixamplar aquesta vegada amb els vots centristes i la ultradreta es fa gairebé invisible al carrer.

Què ha passat des de llavors perquè es torni a fer visible (el cas de Juana Chaos i les seves manifestacions)?

Doncs que per la Moncloa hi ha passat José M. Aznar (que el 78 es declarava falangista). Primer va refundar AP en PP i després es va estar 8 anys a la Moncloa (Fraga, mai). Des d'allà, Aznar va demostrar que ser ultra ja no volia dir ser antic: volia dir ser liberal, i espanyol sense complexos. I que, de fet, a Espanya avui ser modern és ser ultra, com als anys 30 ho era ser falangista.

Per això, la moda ultra és la que triomfa ara a cal PP.

Posted in: Política