Europa coneix ensopegades que la paralitzen i la deixen atontada durant un temps. La última fou la negativa dels francesos i dels holandesos a aprovar en referèndum el tractat constitucional. L’arquitectura institucional de la Unió és al taller de reparacions.
Però aquesta entrebancada no ha detingut el tempestuós camí de construcció europea. Hi ha diferències amb Polònia, han entrat dos nous membres, Romania i Bulgària, han continuat els mecanismes per assimilar als socis nouvinguts, hi ha un encès debat sobre si Turquia pot o no ser membre de ple dret, es fabriquen directives que arriben a tots els racons dels estats.
Europa, tot i això, funciona. Quan els dirigents històrics desapareixen de l’escenari, en sorgeixen d’altres. Àngela Merkel, la presidenta de torn i cancellera alemanya, s’està convertint en una líder inqüestionable.
El dia 9 de març es va aconseguir arribar a un acord per a contribuir al canvi climàtic. És una decisió històrica. Per l’any 2020, les emissions de CO2 en tota Europa s’hauran d’haver reduït en un 20 per cent, en comparació al 1999. Les fonts d’energia renovable han d’assolir un 20 per cent en tota la Unió. En l’actualitat només un 6,5 per cent de l’energia consumida és renovable.
És un acord intel·ligent i ambiciós. Europa consumeix més energia de la que produeix. La seva dependència de Rússia i dels països productors de petroli la fan vulnerable. I actua en conseqüència buscant el consens amb tots els 27 membres. És un club que exigeix a tots que acatin les mateixes normes. És una qüestió de principis que converteix a la UE en la maquinària de persuasió més prodigiosa del món.
Disposa dels exèrcits imprescindibles que, a causa de la impossibilitat d’entrar en guerra entre els seus membres, poden ser desplaçats a zones de conflicte per disminuir les tensions. La força d’aquesta Europa no és en el seu potencial militar, sinó en la seva capacitat de persuasió. Aquesta realitat s’ha construït el diversitat, acostumant-nos a viure pacíficament en les diferències.
Ens pesa tant la història, són tantes les guerres que hem lliurat absurdament, que hem arribat a la conclusió que esborrar les fronteres nacionals, mantenint intactes les diferències culturals, és la solució més intel·ligent.
Quin contrasta amb tot el que està passant a Madrid des de fa mesos en una qüestió tan rellevant com és la lluita contra el terrorisme. Aquest cap de setmana hem assistit a un espectacle del tancament de mitja Espanya contra l’altra mitja. Tot, menys esperit europeu. Europa és un espai de convivència i de protecció de minories ètniques, religioses, culturals i econòmiques.
No es tracta de donar lliçons a ningú. Jo mateix vaig quedar captivat a un debat sobre la instal·lació d’un centre de residus nuclears al Bàltic. Va ser interminable, però va acabar en un acord ho tothom s’hi trobava còmode.
Estats Units ha enviat tropes als seus veïns més de quinze vegades els últims cinquanta anys, però molts dels països d’aquest entorn gairebé no han canviat i continuant passant d’una crisi a una altra.
Tot i que les circumstàncies són diferents, la història del fracàs dels Estats Units per eradicar el narcotràfic de Colòmbia contracta de forma clara amb l’èxit d’Europa a Turquia o als Balcans, on la força la van posar els nord-americans i la gestió de la pau, amb cert èxit, corre a càrrec d’Europa.
Navarra ha obert la via cap a les energies renovables. El 70 per cent de l’electricitat que consumeixen els navarresos procedeix del sol i del vent. Més de 1.100 molins de vent s’estenen per tota Navarra. Produeix més energia d’aquest tipus Navarra que França i Polònia juntes.
La Unió Europea presidida per Àngela Merkel ha donat un pas històric, en la bona direcció, visualitzant un futur en el qual la dependència energètica no hagi de provocar més conflictes.
Però aquesta entrebancada no ha detingut el tempestuós camí de construcció europea. Hi ha diferències amb Polònia, han entrat dos nous membres, Romania i Bulgària, han continuat els mecanismes per assimilar als socis nouvinguts, hi ha un encès debat sobre si Turquia pot o no ser membre de ple dret, es fabriquen directives que arriben a tots els racons dels estats.
Europa, tot i això, funciona. Quan els dirigents històrics desapareixen de l’escenari, en sorgeixen d’altres. Àngela Merkel, la presidenta de torn i cancellera alemanya, s’està convertint en una líder inqüestionable.
El dia 9 de març es va aconseguir arribar a un acord per a contribuir al canvi climàtic. És una decisió històrica. Per l’any 2020, les emissions de CO2 en tota Europa s’hauran d’haver reduït en un 20 per cent, en comparació al 1999. Les fonts d’energia renovable han d’assolir un 20 per cent en tota la Unió. En l’actualitat només un 6,5 per cent de l’energia consumida és renovable.
És un acord intel·ligent i ambiciós. Europa consumeix més energia de la que produeix. La seva dependència de Rússia i dels països productors de petroli la fan vulnerable. I actua en conseqüència buscant el consens amb tots els 27 membres. És un club que exigeix a tots que acatin les mateixes normes. És una qüestió de principis que converteix a la UE en la maquinària de persuasió més prodigiosa del món.
Disposa dels exèrcits imprescindibles que, a causa de la impossibilitat d’entrar en guerra entre els seus membres, poden ser desplaçats a zones de conflicte per disminuir les tensions. La força d’aquesta Europa no és en el seu potencial militar, sinó en la seva capacitat de persuasió. Aquesta realitat s’ha construït el diversitat, acostumant-nos a viure pacíficament en les diferències.
Ens pesa tant la història, són tantes les guerres que hem lliurat absurdament, que hem arribat a la conclusió que esborrar les fronteres nacionals, mantenint intactes les diferències culturals, és la solució més intel·ligent.
Quin contrasta amb tot el que està passant a Madrid des de fa mesos en una qüestió tan rellevant com és la lluita contra el terrorisme. Aquest cap de setmana hem assistit a un espectacle del tancament de mitja Espanya contra l’altra mitja. Tot, menys esperit europeu. Europa és un espai de convivència i de protecció de minories ètniques, religioses, culturals i econòmiques.
No es tracta de donar lliçons a ningú. Jo mateix vaig quedar captivat a un debat sobre la instal·lació d’un centre de residus nuclears al Bàltic. Va ser interminable, però va acabar en un acord ho tothom s’hi trobava còmode.
Estats Units ha enviat tropes als seus veïns més de quinze vegades els últims cinquanta anys, però molts dels països d’aquest entorn gairebé no han canviat i continuant passant d’una crisi a una altra.
Tot i que les circumstàncies són diferents, la història del fracàs dels Estats Units per eradicar el narcotràfic de Colòmbia contracta de forma clara amb l’èxit d’Europa a Turquia o als Balcans, on la força la van posar els nord-americans i la gestió de la pau, amb cert èxit, corre a càrrec d’Europa.
Navarra ha obert la via cap a les energies renovables. El 70 per cent de l’electricitat que consumeixen els navarresos procedeix del sol i del vent. Més de 1.100 molins de vent s’estenen per tota Navarra. Produeix més energia d’aquest tipus Navarra que França i Polònia juntes.
La Unió Europea presidida per Àngela Merkel ha donat un pas històric, en la bona direcció, visualitzant un futur en el qual la dependència energètica no hagi de provocar més conflictes.
Posted in: Política
1 comentaris:
Després d'un temps amb una manca de lideratge a Europa havia d'arribar "una dona" per començar a prendre mesures amb sentit comú en matèria de medi ambient.
Tant de bo al llistat de temes pendents hi tingui la gestió dels residus!
Publica un comentari a l'entrada