Avui fa un dia plujós, fred, d'aquells de finals d'hivern, en els quals les persones només tenim ganes de fer el mandrós al sofà, embolicats amb una manta. Si no he fet això més estona és perquè tenia feina. Però quan a la tarda m'he posat a escriure alguna cosa he pensat que només podia fer-ho del terratrèmol del Japó.
Resulta que ahir dia 11 de març, va haver-hi un terratrèmol de 8'9 graus a uns 200 km de la costa del Japó, a 10 km sota terra, amb moltes rèpliques i un posterior tsunami que ha causat milers de morts, una devastació de proporcions incalculables i una alarma nuclear que no sabem fins in pot arribar. Diuen que és el setè per ordre de magnitud des de que es mesuren els seïsmes.
Les imatges en directe del tsunami, veient com cinc quilòmetres d'aigua de mar avançava de forma lenta, però imparable, són esgarrifoses. Veure el poder devastador de l'aigua com s'emporta cases com si fossin barcos i com doblega edifics com si fossin de paper. Centenars de cotxes arrossegats amb una facilitat esfereïdora. I posteriorment, en la reculada, emportar-s'ho tot mar endintre, deixant barcos com edifici de sis plantes enmig de carrers i, en general, un panorama desolador.
Evidentment, el Japó ja ha demanat ajut internacional per fer front a les milionàries pèrdues, que tardaran anys a recuperar-se. De tota aquesta gran desgràcia m'han cridat l'atenció dues coses.
La primera, la disciplina amb la qual la població va encaixar el terratrèmol i les actuacions posteriors. És una població plenament conscient que la seva situació geogràfica els ubica geològicament a dos passos d'una zona de fredament de dues plaques tectòniques. I com que han decidit viure allà, han pres totes les mesures constructives que han pogut i després s'han preparat per fer-hi front d'una manera molt disciplinada. Això per una banda és fruit de la seva cultura, però per altra banda també mostra la capacitat que tenim la humanitat d'adaptar-nos a les circumstàncies. Per això hem arribat fins aquí.
La segona, veure com afecta una catàstrofe un país del món desenvolupat. Avui en dia estem acostumats a veure, gairebé en temps real,tsunami s'emporta barraques de vora el mar d'Indonèssia, com l'aigua arrasa faveles al Brasil o de com una sequera afecta algun païs de l'Àfrica. Però quan es colpeja Nova Zelanda o el Japó, que són països igual o més desenvolupats que nosaltres, i especialment els japonesos, preparats per aquestes eventualitats, a Occident ens en fem més ressó i redescobrim que no som res, que la nostra vulnerabilitat és molt gran.
El major seïsme de la història, des de que es mesuren, es va produir a Xile el 1960, i mirant les reaccions d'aquella època veig que amb prou feines s'hi dedica una columna, molt més preocupats en qui era el campió mundial de boxa i, per descomptat, en la cinquena Copa d'Europa consecutiva de l'equipatge oficial del Régimen. Certament, les noves tecnologies han democratitzat la xarxa.
Posted in: Actualitat
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada